Llucmaçaners, llucmaçaneres i tots els que veniu a disfrutar d’aquestes, ses nostres Festes de Llucmaçanes;
Tal com veis, avui m’ha tocat a mi fer-vos es pregó de ses Festes de Sant Gaietà 2010, no sé què succeirà...!
Fa unes setmanes, en Tiago, president de s'Associació, m'ho va proposar i no puc negar que em va fer molta il•lusió. Però, un cop passada sa sorpresa i s'atabalament inicial, ja en fred em vaig començar a apurar.
Estava intrigada i no podia deixar de pensar: “Però aquesta gent de sa Junta... açò és que se'ls ha anat s'olla”.
Però si jo ja som una “iaia”... no vaig fer cap carrera... no tenc cap títol universitari... Es currículum meu, no sé com dir-ho, és més tost breu.
Bé, que pensant molt, em va sortir que som “professora de Corte y Confección”. Però per açò no ho serà... ara per ara no té cap valor. Qui agafa fil i agulla avui en dia? Tothom es compra sa roba feta i... millor si és de rebaixes. No, no, ha de ser per una altra cosa.
I pensa que te pensa... Per què m'ho han demanat a mi? Deu ser perquè vaig ser botiguera? Deu ser perquè som molt bona cuinera? Ara només faig menjar per as meu home, però tot es dia som dins sa cuina. Mirau, ara vos diré unes receptes confidencials i molt antigues amb qualcuns des ingredients que en aquell temps jo venia a sa botiga.
Un dia vaig fer es sopar,
quasi tot eren verdures,
fulles de card ben madures,
amb lletsons i llevamà
qui fa estrènyer sa cintura...
amb salsa de pixacà.
Quan es cans tiren es pèl
també podeu fer coquetes,
són molt bones mescladetes,
totes soles o amb es tel
d’unes quantes aranyetes
són més bones que sa mel.
Un bon brou és lo que agrada
quan ja comença a fer fred,
set dragons i un llagostet,
xulla de serp escaldada,
quinze cucs sense fer net
i un tros de canya pelada.
Aquesta és per contar
i cries-me que es vertadera,
anava bé per sa cuinera,
dues rates vàrem trobar
vivien a sa nevera
i dormien en es sofà.
Ja que de rates xerram
no hi ha cosa més fina,
açò m’ho va dir una cosina,
ara sempre en menjam
lo que sí és una ruïna
de lo cares que ja van.
Es moix és més delicat,
ja sabeu que té set vides.
Amb soles velles cosides
podreu fer un bon estofat
i quatre cebes podrides
un xarop pes refredat.
Mos agrada sa viandeta
amb codolets de la mar.
Sí, són mals de rosegar,
només una xucladeta.
Es bòrns que solen picar
feis-los a la vinagreta.
Mos encanta es fer pa
i mesclar-hi qualque cosa
amb llavoretes de rosa
o bé algues de la mar,
perquè de moda se posa
a tot arreu es menjar sa.
Un bon cafè te faràs,
tot d’una el cor s'accelera,
amb sa flor de s'enclovera
ben vermella et posaràs,
un licor de patatera
i unes gotes d’aiguarràs.
Açò ho deixarem anar,
ja n’hi ha prou de bogeries,
noltros no tenim manies
en sa qüestió des menjar,
són moltes ses porqueries
i a qualcú no agradarà.
Mos agrada anar a ballar,
açò des de que anam junts,
mos van donar molts de punts
un dia que vam concursar,
però ja sumats tots junts
no van bastar per guanyar.
Us en diré una, ara que en Lorenso no me sent:
Aquesta glosa es bullanguera,
és més grossa que es melons,
jo l’hauré de fer cançons
que en Lorenso fa cantera,
és que es va posar es calçons
amb sa bragueta darrere.
Davant un fet com aquet
jo no sé lo què pensar
avam quina mos en dirà,
jo crec que ha tornat vellet,
açò se diu caducar
perdre es pa i es paneret.
Sabeu com me va demostrar que m’estimava de ver, es meu enamorat? Era s’any de sa neu, quan vam començar a festejar:
No es veien roques ni hort,
tot sa neu ho va tapar,
de Sant Lluís ben record
a ca nostra va arribar,
dues hores caminà
ell a peu de tort de tort
per venir a festejar.
En aquells anys anava així,
a ca nostra va quedar
es vespre no se’n va anar,
però sí vos tenc que dir,
i endemés vos puc jurar,
que amb jo no hi va dormir.
En tenc de sort, d’ell, és molt bona persona i a més a més... sempre faria feina i jo... bé, jo no en faria mai... sempre me n’aniria a passejar.
Tenim unes tanques ben grosses, que eren de s’estància des papà, i en Lorenso sembra que te sembra!! i quan acaba... torna a sembrar... Lo seu no és normal, no és aturador! Però també és cert és que ses coses han canviat molt des que ell se’n cuida... Ara vos ho explicaré... jo no ho entenc.
Tres canalons i un coster,
una tanca d’ametllers,
també hi ha un hort da tarongers
i noltros un pou hi vam fer.
Crec que si es papà ho veiés
s’hi trobaria molt bé.
Ell pensava fer un boeret
però no ho va aconseguir,
aquell temps va succeir,
prou esforç va fer pobret,
que son pare es va morir
quan ell era petitet.
Estan plenes d’ametllons
ses figueres paretjals,
solem anar a pescar pardals
pes safareig bé en es racons,
i devora ses canals
ses pereres fan melons.
Set caragols van sortir
un dia de molt de sol
davall un tronxo de col
que passava pes camí,
un conill va arrancar es vol
i es va fotre contra un pi.
Ses oliveres petites
estan ben espavilades
mos fan mongetes quadrades
amb ses pepides escrites,
ses anyades ben marcades
i a s’hivern fan margarides.
Tenim un albercoquer
que mos va fer una albergínia
i sa millora endívia
més de tres metres cresqué,
per devora da sa sínia
mos va néixer un paner.
Una vaca ben mudada
que loca no havia estat
va cercar enamorat
boni tota sa vetllada,
va trobar un coix refredat
per devora s’abeurada.
Ses abelles han fet seu
per damunt d’una sendera
bé devora sa vorera,
ja eren més de les deu
i l’amo amb sa carxofera
mos feia fava i fideu.
Bé, ara fora bromes, supòs que sa Junta m’ha dit de fer es pregó perquè qualque vegada he fet ses gloses de sa contraportada des programa de ses Festes. M’agrada molt fer gloses escrites, perquè jo, de cantar, res de res res... També, he seguit sa tradició de sa mamà, na Margarita Fanals. Ella sí que en sabia, de escriure’n de debò. Va fer poesies, gloses, relats, fins i tot novel•les precioses. Una d’elles succeeix a Menorca, és molt polida... Us contaré una anècdota seva.
No sé si sabeu que l'any 1956, s'any de sa neu, va fer unes gloses per vendre, i amb es doblers recollits va comprar sa imatge de santa Teresita (que hi ha a s'esglèsia de Llucmaçanes). Ella n’era molt devota.
I un altre motiu per ser aquí dalt ha de ser, per força, que som llucmaçanera de “pura cepa”, perquè amb es avis i besavis són al manco sis generacions que hem viscut a Llucmaçanes.
Ara tots es fillets neixen a Maó; però per as qui no ho saben, us diré que noltros, es tres germans, vàrem néixer a sa casa de Can Borràs. I fa uns anys n'Antonieta, sa meva germana, va ser Llucmaçanera de s'Any. Li va fer molta il•lusió.
Arribats a aquest punt m'han de permetre que digui un parell de gloses dedicades a ells dos, n’Antonieta i en Miguel. Ses primeres després d’un any sense fer-ne. Com és sa vida... jo que era sa gran som per aquí i ells ja no hi són...
Estic bastant embullada,
he decidit aclarir-ho
i fer-los una cançó,
sé que a tots dos els agrada.
Vull tornar a començar-ho
i escriure qualque vetllada
Des del cel m’ajudaran
ses gloses a redactar,
mentre ells passejaran
amb es papà i sa mamà
i des d'allà mos veuran
d'aquest pregó disfrutar.
Us en diré dues més que he fet as fills i as néts. En aquesta vida s'ha de ser positiu... sempre hi ha coses bones.
Crec que no me puc queixar
també volia dir-lis,
perquè vaig tenir tres fills
i sempre ens volen ajudar,
açò me fa molt feliç
i gràcies a Déu vull donar.
De sempre és el que volia,
ells mos han donat cinc néts
ben sans i molt ben fets
que són sa nostra alegria,
que segueixin tan perfets
jo ja me conformaria.
Bé, continauré dient que tenc molt bons records de quan era petita i anava a sa tanca amb es papà, perquè abans no hi havia guarderies, o escoletes infantils com es diuen ara. Començàvem a anar a escola as sis anys, i n’hi havia una per a ses filletes i una per as fillets.
Record que anava as cernedor, a can Carreres, i es tuputup... tuputup... tuputup..., aquesta es sa renou que sortia d’aquella maquinota de llenya que servia per triar sa farina des blat que havíem mòlt a ca nostra.
Però es punt de reunió quotidiana era lògicament sa botiga, que regentaven en Juan i na Tònia.
Cada dia venia a dur es pa es forner de Sant Climent, que s’aturava per ses cases. Es dissabtes venia en Bernat da ca n’Evarista, de Sant Lluís, amb un carretó i venia roba, fils, tovalloles, espardenyes. De tant en tant, un peixater passava amb bicicleta a vendre peix fresc. Açò era tot un luxe! I en Juan de ses pomes, que era es meu padrí i conco des papà, venia pomes dins un cuarto que jo record ben ple fins dalt. A més, una vegada per setmana jo anava amb un carret de mà de tres rodes a Llucmaçanes Gran, a coure es pa en es forn de rama.
Llavors es veïns de més prop eren tan importants com sa família. Na Nieves i en Biel a vegades ens feien de “cangur”, com quan es papà i sa mamà van anar a França.
En aquell temps, es que tenien verdures, fruita o qualque cosa per vendre a sa plaça o a qualque botiga, no podien entrar a Maó sense passar per una oficina que li deien es fielato. S’hi aturaven i pagaven un impost.
Com a entreteniment hi havia tres casinos: Can Tino, es Casino Nou i es Casinet as Pla.
Aquell temps tot era igual,
també agradava es xerrar,
tres casinos per anar
a beure un sidral
i un “salon” per anar a ballar
quan venia es carnaval.
Hi podien fer funció,
tenia escenari també,
me’n record moltíssim bé
en més d’una ocasió
jo d’artista hi vaig fer:
em feia molta il•lusió.
Es diumenge de fosquet
mos solia agradar
amb ses amigues passejar,
venia qualque jovenet
que mos solia acompanyar.
Voltant es nostre poblet
vaig començar a festejar.
Ell va viure per aquí,
té un bon tros de llucmaçaner,
a sa Punta va estar també
era nebot de n’Agustí;
aquí escrit ho deixaré
jo prest li vaig dir que sí.
Per ses festes no hi havia Jaleo, només corregudes de cavalls i ball a sa Plaça damunt un quadrat da rajoles vermelles, quatre tauletes on venien juguetes i poca cosa més. Un any fins i tot van fer colcada d’ases amb al•lots i al•lotes vestits de menorquins. Record que es coneguts i familiars da sa mamà venien a peu da Sant Lluís, de s'Ullastrar... deixaven ses espardenyes a ca nostra i es posaven ses sabates d’anar mudat.
A Menorca hi ha un poblet
que li diuen Llucmaçanes,
me l’estim amb moltes ganes
faci sol o faci fred,
també totes ses setmanes
passejant qualque trosset.
On s’escola havia estat
hi tenim s´Associació,
fan feina amb il•lusió,
tot va ben organitzat
i tenen molta atenció
si una cosa hem demanat.
Cases noves han anat fent
i també qualque piscina,
pardalets dalt una alzina
qualque dia un poc de vent,
si sa crisi no ens domina
feliços anam visquent.
Sa imatge de sant Gaietà
en Víctor l’ha restaurada,
un bisbe la havia donada
cent vint-i-cinc anys ja fa,
divendres ben acompanyada
tot es poble rodarà.
A final de mil vuit-cents,
segons m’havien contat,
s’església s’havia acabat,
van ajudar ben contents
molta gent i es Bisbat,
tots amb molt bon consens
hi havien participat.
Agraesc que hagueu vingut
aquest pregó a escoltar
i a en Tolo que ha volgut
sa guitarreta sonar,
es glosat molt ha crescut
esper que us hagi agradat.
Ara ja em vull despedir,
ja us he dit lo que volia,
que tingueu salut m’agradaria
i felicitat sense fi;
si no us fa res cridaria...
SES FESTES JA SÓN AQUÍ!ÀGUEDA SEGUÍ FANALS
LLUCMAÇANES, 1 D’AGOST DE 2010