dijous, 26 de novembre del 2009

Pregó de les festes de Sant Gaietà 2009

PREGÓ DE LLUCMESSANES

Pes que no em coneixeu jo som en David de ca na Dolors; es fi d’en Josep i na Dolors des carrer Malbúger; germà d’en Carlos, na Marta, na Sònia i na Montse; cunyat de na Luise d’Irlanda, en Rotger d’Alaior, en Mai de Migjorn i en Miquel d’IB3; i conco de n’Andrea, en Lluís, na Mireia, en Solen, na Laia, n’Aina, n’Inish i en Marc. Tot açò només de Menorca.

Tenc tres fietes precioses amb na Sílvia que són com tres princesetes, na Laura, n’Ariadna i na Mònica. Hi ha un destí familiar que diu que alguna d’elles vindrà a viure a Menorca, per aquí a prop.
Es meu avi Joan era menorquí, de per Sant Lluís, i se n’anà a viure a Barcelona per sa guerra. Mon pare i ma mare són de Barcelona i van venir a viure a Llucmessanes, en part perquè ma mare visqué a Llucmessanes de petita i en part perquè mon pare s’hi va enamorar. Jo em consider d’aquí i me n’he anat cap allà per sa feina i ara toca que alguna d’elles faci es camí contrari.

Vaig viure a Llucmessanes des de principis des anys 70 fins que vaig acabar es doctorat amb matemàtiques i vaig guanyar una plaça de professor a sa Universitat de Barcelona i m’hi vaig quedar. En es fons, som un apàtrida, pes d’aquí sempre he estat Es català i pes d’allà sempre som El menorquí.


Abans de tot voldria explicar-vos ses dues sensacions diferents que vaig tenir quan en Tiago, es President d’AAVV, em va dir si volia fer es pregó de Llucmessanes. Sa primera, sa més natural, moltíssima il·lusió, no la sé descriure molt bé però vindria a ser com lo que sentim es que som del Barça quan es guanya una champions -es que sou del Madrid com en teniu moltes no ho podeu entendre-.

Sa segona, és posar-me molt nerviós. Costa d’entendre però és ací. Jo que estic cada dia donant classes davant molts estudiants, tenc molta vergonya de xerrar en públic si no xerr de matemàtiques.
Un matemàtic sol ser lo contrari d’un polític, no sabem xerrar per xerrar. A més, pensava i de que rallaré? Començar ses festes fent una classe de matemàtiques no crec que us fes molta il·lusió. I lo que més nerviós em posava i posa és xerrar davant voltros, que us conec des de fa tant temps.

Ja veieu, una cosa que em fa tanta il·lusió i estic fet un flam. A més sé que per aquí han passat pregoners molt il·lustres, aquestes persones que no et canses mai d’escoltar. Doncs, no és exactament es meu cas. Esper que hagueu vingut per curiositat o perquè ens coneixem de tota sa vida, però per favor no vingueu amb sa idea de sentir un pregó amb molta gràcia perquè no tenc aquesta gràcia i us endureu una desil·lusió molt grossa.

Com us explicava, quan en Tiago em digué lo des pregó no ho tenia gens clar. Ho vaig comentar a ca meva per trobar recolzament i de ver que no sé si el vaig trobar:
En Rotger, es meu cunyat, em va dir: Si no ho fas, no podrem tornar a passejar per Llucmessanes, tothom ens senyalarà per culpa teva, seràs sa deshonra de tota sa teva família. Na Montse, sa meva germana: Tranquil, jo de ver que no he aguantat un pregó sencer. Es meus pares: No es pot dir que no (i res més). Ses meves fies: Que és un pregó? I que has de fer?

I vaig decidir que si. Però no sabia que fer. Primer voldria agrair a en Tiago, es president de s’AAVV, sa complicitat que va tenir amb jo quan li vaig dir que açò em posava molt nerviós. També voldria aprofitar per agrair s’ajuda d’en Rotger i na Marta que em van fer un esborrany tan bo de pregó que vaig estar a punt de telefonar en Tiago i demanar-li que fessin ells es pregó. Era molt bo, però de Rotger només n’hi ha un. També vaig pensar en en Carlos que sempre ha tingut molta més gràcia que jo. O na Sònia que ja té experiència de rallar en públic de quan va donar sa bandera fa
molts anys i no es va posar gens nerviosa, eh!. I no diguem en Miquel i es seu ratatatata. Mon pare no, perquè ja l’heu cridat masses vegades i encara s’ho creuria. I na Montse tampoc perquè arribaria tard.

Al final he escrit aquest pregó, però l’he refet tantes vegades i he fet tan poca feina últimament a sa facultat que podria ben ser que fos es primer funcionari que foten as carrer. He decidit escriure un conte, a vegades m’invent contes i els explic a ses meves fies i com que a elles els hi agrada, he pensat, i perquè no? Un conte que podria ser molt llarg però que he hagut d’acabar sense un final molt clar perquè havia de ser curt, i on descric, sobre tot, quin és es poble que em vaig trobar quan hi
vaig arribar.

He volgut que fos un conte alegre on hi sortissin molts llucmessaners, no m’hi han cabut tots perquè he rallat, sobre tot, d’una època concreta i dels meus records de petit, perdoneu-me. Mon pare em va recomanar no emprar malnoms i he intentat no fer-ho però no sabeu lo que m’ha costat.

Tot açò que he dit fins ara no vol dir que no recordi tota sa gent que no està amb noltros, segurament no és es moment però no podia deixar de dir-ho. Un record molt gros per tots ells i en especial en es meu cas pes conco Paco perquè per jo representa Llucmessanes, per l’avi Joan perquè em van ensenyar molts rincons i a estimar Llucmessanes i per na Marga d’en Miguel.


UN POBLE MÀGIC

Fa molts i molts anys en una ciutat molt llunyana hi vivia un jove de nom Josep que li agradava molt anar en bici però com que queia tot sovint havia de dur sa seva bici as mecànic dia si i dia no. Tant hi va anar que es va acabar enamorant de sa veïna de dalt des mecànic, na Dolors. En realitat es mecànic era un follet camuflat que passava molta pena per ses caigudes des pobre Josep i els hi va dir que haurien de vagar pel món fins a trobar un poblet màgic perdut mar endins on tothom sabia anar en bici de ver.

Ells van demanar com podrien trobar aquest puesto i es follet vestit de blau els hi va contestar que arribat es seu moment un home sortit des vent els hi ensenyaria es camí.

En Josep va canviar sa bici per sa moto però sa freqüència de ses seves caigudes no va disminuir i llavors sa parella va decidir anar a cercar un puesto més tranquil. Van emprendre un viatge molt llarg a ses terres que sortien enmig del mar, on hi habitaven sargantanes de molts colors diferents i uns peixos de color vermell que sa gent es menjava. Es viatge va ser tan llarg que quan hi van arribar hi duien un fiet que van anomenar David.

Mentre esperaven es senyal per anar a aquest lloc fantàstic es van quedar a viure a sa ciutat dels tres noms, Maó-Mahón-Mô i fent temps van tenir un altre fi, en Carlos. Un dia anant a s’escoleta que hi havia as carrer de ses moreres els va sorprendre a sa mare i es dos fiets un cap de fibló, ells es van agafar a un arbre i quan es vent se’ls enduia va sortir un senyor de dins un cotxo i els va ajudar. Aquest senyor va dir que es deia Baldomero i que vivia a Llucmessanes. Es senyal havia arribat.

Na Dolors recordava que havia viscut de petita en aquest poble i que allà hi vivia gent meravellosa i entre ells, dues persones que han sigut molt especials per sa família d’en Josep i na Dolors, i per en David en particular, es conco Paco i sa tia Aguedita.

En Josep i na Dolors van anar a demanar consell a casa d’ells i quan se n’anaven van voler deixar en David en una d’aquestes habitacions interiors sense finestres de ses cases velles de Llucmessanes, fetes de marès, amb ses parets plenes de bonys i un poquet tortes. En David que devia tenir 3 anys va plorar tant que es seus pares el van sentir des des camí i van tornar a cercar-lo.

Encara que sembli mentida, en aquell temps viure en aquest poble era més barat que viure a sa ciutat. D’aquesta manera van comprar un trosset de terra a en Miquel, germà d’en Paco, as final des carrer Malbúger i van començar a fer sa casa com es feien abans, amb familiars i coneguts i seguint ses costums de tota sa vida, acabar-la més tard de sa data prevista i més cara per culpa des petroli, res de nou.

Es primer flash de Llucmessanes que té en David es veu a ell mateix amb tres o quatre anys fent equilibris damunt els fonaments de sa casa que s’estaven fent entre Torrechica i sa casa de n’Aguedita i en Lorenzo quan encara no eren n’Aguedita i en Lorenzo de sa botiga nova, i quan allà no hi havia més que tanques.

Sa primavera des 74 en Josep i na Dolors, es dos fiets i na Marta -no hi havia molts canals a sa tele i s’avorrien- van fer es camí de Na Ferranda en una cafetera màgica de color verd que feia molta renou i que només sabia arreglar amb conjurs i poders sobrenaturals en Jaume de Can Baldomero.

Segurament pes camí de Dalt es van trobar ses vaques de can Buinó a ritme de vaca que va tot xino- xano amb un cotxo darrera -ja coneixeu aquets ritme- i sense adonar-se’n van superar sa prova clau per formar part realment d’aquest poble. En aquest poble hi pots viure de dues maneres. Viure-hi plenament i ser partícip de sa seva màgia i des seu ritme o simplement dormir-hi. Al seguir ses vaques sense posar-se molt nerviosos, només un poquet, ells van triar sa primera opció.

Van entrar a Llucmessanes per un camí amb unes parets molt altes -penseu que en David era petit-, i van arribar a un poble amb molta llum, amb una església una mica destartalada i dos arbres grandiosos davant, un de recte com un esclata-sang molt gros i un d’inclinat que semblava que queia. Aquell Llucmessanes era allò que a escola definien com un caseriu, amb poques cases i moltes tanques entre mig per jugar. Era un poble amb moltes olors, bones, dolentes, fortes, fluixes...

De nit es poble es transformava i quedava tot a ses fosques, no hi havia quasi fanals i en David tenia molta por. A més s’electricitat se n’anava un dia si i s’altre també i tothom tenia espelmes distribuïdes per tota sa casa per si de cas. Tot quedava molt enfora. Només hi havia un telèfon a sa botiga vella i avisar es metge era una odissea que no sabies mai quan ni com acabava.

Sabeu que un dels oficis més difícils que hi hagut mai en aquest poble màgic és el de carter, d’una banda, sa meitat de ses cases des poble eren difícil de trobar, almenys abans, perquè no tenien número, i s’altra meitat tenia un ca que encalçava es carter per donar-li un mos.

Es de ca na Dolors van anar a parar a una casa sense número des carrer Malbúger, entre es 20 i es 22, i es de Can Fèlix també. Un zona embruixada on ses dones quedaven encinta només de mirar-les o açò deien es pares. Escolteu sinó, can Briones (4), can Miquel Mus (4), can Fèlix (4), a can n’Aguedita només eren 3 però com en Paco era baixet igual es devien confondre, i noltros (5). Els
amos de Sant Pancraç tenien 2 fietes molt guapes però ells eren més antics i segur que estaven immunitzats.

En aquella època, per en David de ca na Dolors, Llucmessanes tenia 6 personatges importants, en Toni, en Pedro, en Paco, na Maria Antònia, na Margarita i Doña Nati.

En Toni era en Toni de can Buinó, s’alcalde pedani i en David només recorda que es adults en rallaven i que sa paraula alcalde pedani li feia molta gràcia perquè no l’entenia. En Pedro era en Pedro es Barber i en David té ben present com anava a ca seva a tallar-li es cabells. Na Margarita és molt bona dona però en David li tenia pànic perquè era na Margarita de ses injeccions i quan la veia, sortia corrents en direcció contrària per si de cas.

En Paco, era s’homo de na Belli, i alguns fiets li deien de mal nom Paco Cuentarollos. Era un homo entranyable que agradava molt a en David i sempre tenia una història increïble per explicar. Una vegada per exemple va contar que estaven construint un tren subterrani que arribaria a Llucmessanes amb una parada davant sa botiga vella, on avui hi ha Can Mir, es dentista. En David se la va creure tota sencera.

I falten na Maria Antònia i Doña Nati, sa botiga vella i s’escola, els dos centres neuràlgics des poble d’aquell temps. També hi havia s’església però era diferent.

Na Maria Antònia i sa botiga vella es mereixerien un capítol a part. Al principi hi havia una de botiga però després n’hi va haver dues, sa botiga vella de na Maria Antònia i en Biel i sa botiga nova de n’Aguedita i en Lorenzo. A sa botiga vella era pràcticament obligatori anar-hi cada dia de bon matí si volies estar as dia de s’actualitat interessant des poble, tot i que sa gent gran xerrava en clau i a un fiet costava entendre-la. Sempre estaves mirant a sa porta per veure entrar es pa que duien de Maó. Si en ves des pa entrava na Montse d’en Tóbal –que sempre me l’he estimat molt- doncs ja havies begut oli perquè com que xerrava molt segur que feies tard.

I Doña Nati. Es que sou petits, joves o nous heu de saber que aquí hi va haver una escola, una escola que només tenia una classe amb tots es fiets de Llucmessanes junts i una senyora de nom Doña Nati com a mestra. Era estricta però va ser una persona molt important per en David i que el va marcar positivament perquè sempre el va tractar molt bé i va fer que li agradés molt estudiar.

En David va fer molts amics a s’escola, en Tin i en Kiko, en Lluís i en Cuquin de ca es Setze, en Ramonet Saura, na Rosi de can Mir, na Cati de Sant Pancraç, en Santi Gomila, na Carol de na Lola i sobre tot en Sito de can Baldomero i en Martí de ses Ausines. Crec que alguns d’ells a en David li deien de malnom aguilucho.

Aquella escola vella que tenim ara aquí davant tenia uns pupitres posats en fila davant sa taula de Doña Natí, tenia mapes des món i unes parets molt humides, amb bonys i fredes, que es fiets coneixien bé perquè de quant en quant es passaven una estoneta mirant com queia sa pintura mentre estaven “de cara a la pared”.

En un rincó de sa classe hi havia un àbac on es fiets comptaven i feien matemàtiques i s’escola tenia un puesto que feia molta por, s’altell, on se sentien moltes renous molt rares i estava fosc.

Allà en David va haver de passar un de ses proves més dures de sa seva vida i que recorda com si fos avui. En una excursió as talaiot de Curnia, en David devia tenir mal de panxa, i per vergonya o ves a saber quina raó, se li va escapar una de ses necessitats més bàsiques que tenen els humans. Es va passar tot es camí de tornada apurat però sense dir res a ningú i dissimulant. Sort va tenir en David que es camí de Dalt sempre feia un poquet d’olor però que llarg devia ser es camí de Dalt!!!!!

Es conte podria xerrar sobre s’amor platònic d’aquella època d’en David però com que no li va fer mai cas es quedarà sense explicar fins que un dia sigui comentat a sa botiga vella que és on s’han de comentar aquestes coses.

Però aquesta aventura tan guapa i especial va arribar a sa seva fi, un bon dia uns trastos de color marró que volien fer creure que eren autobusos i menats per uns senyors amb nom molts raros, en Purito, en Símio i en Bigote Rocet es van endur tots es fiets a una escola de nom Virgen del Carmen.
Es primer dia van posar es al·lots de Llucmessanes en unes fileres molt llargues i els van barrejar amb al·lots de Sant Climent, sa carretera d’Alaior i una zona de Maó. En David va tenir una sensació que es repetiria molts anys després quan se’n va anar a viure a Barcelona, que petits que som quan sortim de Llucmessanes. I va tenir molta pena quan s’únic amic de sa seva edat, en Martí de ses Ausines va anar a tercero B i ell a tercero A.

A Doña Nati també se la van endur a Virgen del Carmen i la va substituir na Consuelo de ca es Barber que es va encarregar des més petits.

Es poble va tenir en aquella època molta activitat política però una activitat molt ben entesa, com s’hauria d’entendre sa política. Molta gent preocupada per s’interès des poble, on sa ideologia de cadascú no perjudicava mai sa relació entre ses persones i on es tenia molt respecte per a tothom. Llucmessanes hauria de ser un exemple de com ha de funcionar sa política perquè sa societat la valori com es mereix.

Tota aquesta activitat va desembocar en sa creació d’una AAVV que va elegir sa primera Junta, formada per Biel Mir, Amèlia Briones, Miquel Mus, Fèlix Santiago, Ana María Clar, Josep Carreras, Justo Pons, Lluís Gomila, Biel Pons, Pedro Pons, Lorenzo Cardona i Josep Márquez. Podríem dir que aquesta era sa institució oficial que regia ses decisions des poble però a la vegada van emergir altres institucions oficioses que tenien molt pes i molt respecte per part de tothom.

Na Maria Antònia sa peluquera va començar a fer reunions es dimecres as capvespre a ca seva on habitualment s’hi reunien un grup de dones amb s’excusa d’arreglar-se es cabells. En aquestes reunions clandestines es tractaven tots de temes d’interès amb molta més profunditat que a sa botiga vella. No sabeu sa força que tenia un grup de dones com aquell. En David sempre va sospitar que sa perruqueria era una tapadora perquè per molt que digués que volia es cabells llargs na Maria Antònia no li feia mai ni cas i li tallava ben curts.

A poc a poc també es va formar allò que ara en diríem un consell consultiu d’experts, format per 5 savis que seien tranquil·lament davant de s’escoleta a prendre sa fresca i que ho sabien tot de Llucmessanes. Eren en Bili, en Marc, en José Luís, en Paco i en Toni Malagarba. Mai es va saber si aquest consell consultiu va arribar a ser oficial o no. Van córrer rumors que per decidir coses molt importants bevien una poció màgica feta de ginebra però mai es va poder demostrar.

A s’hora de sa veritat com que sa majoria d’homos feien feina fora de Llucmessanes, qui comandava eren ses dones i elles posaven totes ses normes. Sobre tot ses normes que afectaven as fiets. Aquests al·lots vivien aïllats de tot, per un fiet d’aquell temps Maó quedava molt enfora, no existia, podien passar dies sense anar-hi ni saber-ne res, entrar a Llucmessanes era entrar en una dimensió diferent i desconeguda.

Aquests al·lots jugaven molt entre ells. Penseu que en aquell temps no hi havia ordinadors, ni mòbils, ni consoles i només hi havia dos canals de tele molt dolents. Pes fiets tot passava a poc a poc. Es jocs duraven des de que agafaven es bocata fins que anaven a sopar. Kikamagars en que es passaven tot un capvespre amagats sense que passés res de res, campaments que feien a ses tanques que ara són de can Parpal, partits de futbol eterns, excursions as talaiots, as camp d’aviació vell, o darrera de Llucmessanes Gran.....

Igual no us ho creieu però com que es poble estava encantat, tots els fiets tenien sa seva bici màgica, podia ser una bici molt vella, de tercera mà o tercer germà o cosí però alguns al·lots asseguraven que havien arribat a volar amb ella. S’escriptora de Harry Potter es va basar en ses bicis de Llucmessanes per inventar-se ses garneres voladores i s’escola de Hogwarts.

A part des amics de s’escola dits anteriorment també formaven part d’aquests jocs embruixats, es al·lots més grossos i que menaven més com en Sito de ca es Barber, en Luís de can Mir, en Tito de sa botiga nova i en Toni que deien sa Mona i es que eren més petits però ja s’ajuntaven amb es més grossos, na Menchu i en Vicente de ca n’Aguedita, en Javi Gomila, en Dani de can Mus, en Pedro Miguel de can Borràs, en Santi Saura, na Bego de ca es Fuster, na Marga de sa botiga nova, na Sònia de ca es Barber i sa cosina n’Isa, i es germans d’en David, en Carlos i na Marta.

Na Cati de sa botiga nova, na Carmen de can Biel es Fuster i na Cristina de ca es Valencià anaven a sa seva bola perquè eren més grosses.

Per un al·lot hi havia dues cases especials per diferents raons, ca es Setze i ca en Martí de ses Ausines. Ca es Setze era una casa encantada plena d’al·lots. Sa gent xerrava i corrien rumors que eren 16 però mai ningú els va poder posar junts i comptar. I anar a can Martí era especial per tots es animals que tenia i sobretot pes seus pares que eren encantadors. En realitat sa majoria de cases de Llucmessanes estaven obertes perquè es fiets entressin i juguessin com si fossin a ca seva. I per en
David n’hi havia una tercera casa especial, ca en Paco i n’Aguedita, on s’hi passava tanta estona com a ca seva.

Sa vida de Llucmessanes estava plena d’activitats. Era un poble amb sa seva vida social. De tant en tant ses dones i es fiets des poble decidien anar-se’n d’excursió i deixar es poble mig buit, aquestes excursions tenien dos cheer-leaders que animaven es cotarro com ningú, n’Aguedita d’en Paco i na Montse d’en Tóbal, vaja dones!.

Cada família feia ses seves porquejades. I per Sant Joan es reunia tot es poble per fer una ofrena as Déu des Foc. Llucmessanes sempre ha estat un poble civilitzat i en lloc de cremar verges cremava bujots que feien a cada casa, Mazinger Z’s Superman’s, etc. En Toni els anava a cercar per ses cases i els posava en aquell trasto amb remolc que tenia amb tots es al·lots seguint-lo. Algun cable de llum sempre es cremava.

Es poble en el fons era com es contes de n’Astèrix, on cada protagonista tenia es seu paper i feia més ric el poble. Hi havia en Xec des Vi i es seu ajudant que semblava en t-jota de los hombres de Harrelson repartint vi amb es seu camió. Es peixater que venia a vendre peix en cotxo. Es avis que sempre tenien mil moments pes fiets, com en Bili i n’America, en Marc –pare d’en Justo-, na Carmen de na Maria Antònia, en Jaume –l’avi d’en Santi i en Javi- i molt més. I en Toni en Bombo –és que costa molt no dir malnoms-. I en Julián –supongo que ya eres Barça- i en Tito de sa botiga nova que va desmuntar sa seva moto i quan la va muntar li van sobrar tres peces, i en Justo i sa seva mobilette i na Margariteta i es seu mini i en Biel i sa seva pipa i sa belga quan aparcava en diagonal o quan posava intermitents a ses corbes.

As poble hi havia un altre punt d’unió però amb tot es respecte que es mereix, a en David mai li va fer molta gràcia entrar sol a s’església. L’ha trepitjat en moments de festa i de tristor i per fer sa comunió. Allà va començar i va acabar sa seva relació amb es capellà Cots. Va ser l’últim fiet llucmessaner a saber ses respostes necessàries per poder fer sa comunió s’any que ell la va fer. I un bon dia quan van haver d’aturar sa missa perquè en David que feia de monagillo no sabia lo que havia de fer i es capellà Cots li va cridar s’atenció va veure clar que allà no tenia molt futur.

Es conte podria seguir eternament, s’han hagut de retallar fulles i fulles d’anècdotes perquè es pregoner no volia ser recordat d’aquí molts anys com es pregoner que no callava mai. Van anar passant es anys, va arribar gent nova i se’n va anar d’altra, però aquest poble és com es poblat que deia abans de n’Astèrix, un poblat d’irreductibles, passa es temps però segueix mantenint es seu esperit inamovible i encara manté aquesta gràcia que el fa tant atractiu. Tot progressa i canvia però
es seu progrés es sostenible. En David va haver d’emigrar a Barcelona però encara que sembli impossible en es seu petit entorn en que es mou segueix intentant mantenir aquests valors que tan feliç el van fer de petit i no tan petit.

Molts anys després en Tiago Gomila en nom de sa junta i de Llucmessanes van fer sentir en David eternament agraït as poble de Llucmessanes. El van convidar a fer es pregó, que va fer, per cert, lo millor que va poder -imagineu-se voltros aquí davant-, un pregó molt sentit per ell i que va acabar dient: Llucmessaneres, petites, mitjanes i grosses, Llucmessaners petits, mitjans i grossos, maoneses i maonesos, menorquines i menorquins, forasteres i forasters, ja ho sabeu, ara que comencen ses festes, xala, xauxa i xerinola, que us ho passeu molt bé, feu sa festa grossa, vigileu amb ses pomades, sobre tot si s’heu d’agafar es cotxo, i ja no m’enroll més, que comencin ses festes de sant Gaietà 2009.

moltes gràcies, bones festes i visca Llucmessanes.




Llucmessanes, 2 d’agost de 2009.