Durant successives dominacions estrangeres de l'illa al segle XVIII, anglesos i francesos, el vi de Llucmaçanes i dels "llocs" del seu voltant, era molt apreciat atesa la seva escassetat.
Les porcions de terra conreada normalment procedien de diverses segregacions que al llarg dels segles experimentaven les finques agràries més grans, en ser aquestes cedides a les diverses generacions de fills dels propietaris, els quals construïen els seus propis habitatges, donant lloc, amb el temps, a la localitat que avui coneixem.
Ara per ara, Llucmaçanes és el típic poble dormitori. La tranquil · litat dels seus carrers fa confortable als seus habitants i la seva pau i assossec fa que sigui força visitat, sobretot a l'estiu.
La toponomía de Llucmaçanes, o també Llucmassanes té com a origen l'època romana - any 123 a. de C. - en l'antiga Minorica Baleàrica, en al · locució de-lucus = bosc i Matiana = poma - és a dir, lloc on havia d'existir per aquells temps, gran quantitat d'arbres d'aquesta fruita i com podem suposar, amb el transcurs dels segles, el nom actual a arribat als nostres temps després de moltes adaptacions.
En 1860, el cens urbà era de 43 cases i poc més d'un centenar d'habitants. El primer pla urbà de la localitat data de 1889, on són projectades quatre carrers i la plaça de Sant Gaietà. El 1964 segons l'Ajuntament, estaven agrupades 34 cases al nucli urbà i 82 disseminades en els seus voltants, amb 408 habitants de dret dels quals 129 vivien al nucli urbà.
Les seves blanques cases, la seva església, els seus carrers, tot forma un conjunt gairebé d'abans. No per això ha perdut el seu encant, al contrari, a moltes persones els agradaria poder viure en un lloc tan privilegiat.
Agraïment a Francesc Carreras. Dades de l'Arxiu històric de Maó, Arxiu històric i diocesà de Menorca, Cartes arqueològiques de J. Mascaró i Pasarius i Die Baleariem de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria.