Lo prometido es deuda y a petición de varios vecinos y como bién dice el refran, "más vale tarde que nunca", hoy publicamos el emotivo pregón de Josep Carreras en las pasadas fiestas de Sant Gaieta 2007.
Bona nit llumassaneres, llumassaners i tots els que hi ha avui reunits aquí.
En primer lloc abans de començar aquest pregó, o el que en surtí, vull recordar a dos Ilumassaners, una d'adopció i l'altre de naixement que avui no son aquí.
Primerament recordaré a mu mare que per problemes d'edat no ha pogut venir, ella és Ilumassanera d'adopció ja que va néixer a Biniparrell i quan es va casar va venir a viure a Llucmassanes, que per a ella en aquell temps era com anar a la capital. Llumassanes tenia llum eléctrica, botiga, església i casino; coses que a Biniparrell no hi havia. Segur que si fos aquí trobaria que el seu fill ha fet un pregó preciós.
L'altre persona que voldria recordar és en Miquel Seguí, en Miquel de can Borras, que fa poc temps ens va deixar per sempre. Amic i veí de tota la vida. En es setze o disset anys ens varem separar per anar a estudiar, pera sempre mantinguérem una bona relació, darrerament més degut a la seva malaltia, perqué jo ja I'havia passada primer. Ell en demanava com havia estat el meu procés i les fases de la malaltia. S'hivern passat va ser la darrera vegada que ens trobarem a Palma, jo hi havia d'anar per a una reunió i ell va dir que deixaria la feina una estona per trobar-nos, tots dos teníem pressa, pera sense adonarnos ens va passar el temps i varem arribar molt tard allá on ens esperaven. Com sempre acabarem parlant de la nostra època de Llucmassenes.
En Lluís de Llucmassenes Gran", ara del "Caserío", en va dir que per fer el pregó havien pensat amb un llucmassaner que hagués viscut fora, pero que no hagués perdut la relació amb el poble. Crec Miquel que tu tens més mérits que jo, perqué havies viscut molts més anys fora. Miquel va per tu.
I com diuen anem per feines. Puc dir que quan en Lluís em va dir per fer el pregó, encara que Ii vaig demaner un parell de dies, no vaig tenir gaire dubtes i a ca mev en varen acabar de donar s'empenta, crec que era per tenir s'excusa per venir a fer tres o quatre dies per aquí, ja que aquest estiu no havien de venir.
Si agafem el díccionari i cercar, la paraula pregó, trobam les definicions següents:
Primera: "crida", que el saig del poble feia i sempre solia començar amb la coneguda frase "de part del senyor batle" on comunicava noticies oficials les quals podien ser bones o dolentes per I'auditori, crec que aquí no es tracta de fer aixo.
En segona opció ens diu "discurs literari que hom pronuncia en públic amb ocasió duna festivitat o celebració" és el cas que pens que correspon aquí, pero amb aquesta definició crec que jo hi tinc un petit problema per poder complir-la bé, perqué se literatura mai ha estat es meu fort, de fa molts d'anys no fair més que classe de matematiques.
Mira que me’n donará de problemas aquest pregó perquè ja fa dos fulls que escric i encara no l’he començat.
En Lluís en va dir que els hi aqradaria saber la visió que té del poble un llumassaner que viu fora, pera que no ha perdut del tot el contacte amb ell. Jo em demano de quin Llucmassanes, dels molts que hi ha hagut al llarg d'aquests darrers cinquanta anys, he de parlar.
Ja ho deia n'Heracli fa 27 segles "no pudem nedar dues vegades en el mateix riu, perqué les aigües d'aquest riu no són les mateixes i nosaltres tampoc". Als pobles i a nosaltres ens passa el mateix que el riu poc o molt anem canviant contínuament.
Així que he decidit parlar dels Llucmassanes que jo en tinc record o de com els record jo, no vol dir que siguin els vertaders, ja ho diu el refrany " tot és des color des vidre amb que ho mirem ".
Els meus primers records són d’alla on vaig néixer al carrer de Sa Font , trob que era es nombre tretze, pera no n'hestic segur. El que si tenc ben clar es que estava envoltat de cans de conills. Davant hi havia "ca n'Albert coc” ara "ca na Margarita de cas Valencia" o també li diuen de "can Biel" i a la dreta "Sa Garriga". En aquestes dues cases hi habitaven els dos caçadors de conills més famosos del terme i crec que podrien dir de d’illa, en Pere "es Burjó" o de "Sa Garriga", per noms no hi estaven, tenia fama fora de Menorca perquè a més de ser es caçador d’en “Rubio de Mongofre”, anava a exposicións canines a Barcelona.
Era el LLucmassanes dels carrers sense asfaltar, molta pols a I'estiu, moltes basses i fang a I'hivern, per disgust de les nostres mares que veien com ens embrutaven de fang i pols. No hi havia ni "teles", ni "plays" ni "psp", ni "messenger", que aconsegueixen tenir els al•lots asseguts tranquil•lament dins ca Seva, per tant nosaltres per jugar corríem per tot el poble. Quan ens passavem d'hora i no havies arribat a ca teva, senties es crit de ta mare, no hi havia móbils per localitzar-te
En aquest temps al poble no hi havia més que dos cotxes el de "n'Albert Coc" i el d'en "Juanito des vi". No hi havia més que un teléfon per tot el poble al casino de can "Tino Carena", aquest a la vegada era es saig de Llucmassanes.
En aquesta època totes les finques de llucmassanes estaven conreades, la majoria de la gent feia feina al camp.
Els al'lots quan estavem malalts ens posavem a tremolar perqué pensavem que vindria, na "Margarita de cas Valencia", a posar-nos les injeccions.
Era una vida tranquilla, o jo actualmente li veig, tothom feia feina, pero sense córrer. Quan ens trobavem pel carrer sempre hi havia cinc minuts per xerrar del temps, de ses patates o de ses vaques, aquestes seguien molt bé el ritme dels seus amos, perqué, quan veien que ells s'aturaven elles també. Me'n record d'en "Toni Buinó" que sempre era es que tenia ses vaques més grasses, aixa en aquell temps era un orgull i d'en "Marc de Sant Blanc" quan estuva a "Sa Garriga" sempre solia dur l'egua juntament en les vaques
Un altre fet d'aquest temps, que em vaig recordar fa poc mirant fotos antigues per dins una capsa on la meva mare les té guardades, és quan varen dur "la Mare de Déu del Toro" en peregrinació i varen enramar els carrers i fins i tot varen fer arcs.
Era el temps que Llucmassanes tenia escola d'al.lots i d'al•lotes, allà várem consolidar el primer grup de companys, érem: en "Miquel de Ca'n Borras", en "Xec des vi", en "Miquel de s'olivar", en "Marc de Sant Blanc", en "Lluis de Llucmassanes Gran", en "José de Curnia", en "Toni Noguero", jo i molts d'altres. S'escola era unitaria i ni havia de sis fins a tretze o catorze anys; junts varem aprendre ses primeres lletres, s'encarregat de fer-ho va ser "Don Bartomeu Morey", era un home que feia feina en ganes, pera nosaltres moltes vagades trobavem que en massa entusiasme, perqué quan sentien s'expressió: "Jesús Maria que ets de bobo" ja ens posaven a tremolar perqué sa becollada o sa regalada ja la teníem assegurada, pera crec que tots hem sortit persones normals, no ens va traumatitzar massa, suposo que deu ser per dur la contraria als psicalegs i teórics d'avui en dia.
Actualment no el deixarien fer feina, l’acusarien de maltractaments físics i psicológics als alumnes, pera jo crec que actualment a moltes escoles ni faria falta un de "Don Bartomeu" per posar un poc d'ordre.
Quan teniem qualque cosa que es sembles a una pilota jugavem a futbol. A n'és Pla hi havia dos arbres que feien de porteria (ara ja no hi són). Teníem greus problemes per poder jugar, si sa pilota ens anava dins "s'hort den Pons" havien d'anar molt vius per treure-la, perqué semblava que estava amagat darrera sa paret i ens la prenia, deia que li rompien el que tenia sembrat, el bo el cas es que a vagades no hi havia res.
Avui hi ha abundancia de tot, pera record que es primer "balón" que hi va haver a Llucmassanes el va tenir en Miquel Borras que sa mare, na Margarita, li va canviar en punts que entraven en els paquets de "Xocolates Lloveras", crec que en varen haver de menjar molts d'anys.
Quan he recordat a na Margarita m'ha fet pensar que podrien dir que era sa cronista oficial des poble, perqué quan hi havia qualque fet important ella escrivia gloses, avui en "Just de Sant Blanc" li ha agafat el relleu com a glosador.
Sense adonar-nos va arribar la televisió, les primeres "mobilettes", "guttzis" i qualque cotxe despistat que anaven robant protagonisme als cabriolés.
No penseu que en aquest Llucmassanes no hi havia al-lotes, ara els hi ve l'època de començar a agafar protagonisme , els diumenges començarem a fer voltes pel poble en na "Joana des Pla", na "Pili de se botiga" , na "Paquita Canet", na "Ma Antónia de Malbuger", "n'Antonieta de can Borras", na "Magdalena Bomba", na "Catalina i na Ma Antónia de s'estancia", però al final, d'aquest grup no en va sortir cap parella.
Es sa temporada que en "Juanito Viudo" treia el maxim rendiment del seu cotxe, a la vegada que feia viatges de gent a Maó, comprava per la botiga, sa seva dona n'Esperanca era sa botiguera des poble, i com que ell era el carter també aprofitava es viatge per anar a correus a cercar les cartes; era el que es diu un viatge aprofitat. A més hi ha que dir que els diumenges tocava l'orgue a I'església.
Llucmassanes no s’atura i segueix endavant. Un bon día un grup dellumassaners encapçalats per en Biel Mir començaren a fer gestions amb l'Ajuntament de Maó per asfaltar els camins, cosa que al final varen aconseguir. Aquest fet va ser si no estic equivocat el que posteriorment va marcar el sorgiment de l'Associació de Veïns de Llucmassanes, que és la que está marcant la pauta els darrers vint-i-cinc o trenta anys.
Començam (l'época del canvi, ve gent nova a viure a Llucmassanes, es comença a invertir l'ordre de anar-se'n a viure a Maó, arriben els primers "pioners" de la colonització, en Rafel Mús i n'Amelia Briones.
Llucmassanes va evolucionant, el camp va perdent protagonisme i es surt fora fer feina, cada vegada són més els que tan sols hi dormen, pero hi ha més doblers i es comença a arreglar les cases . Es va perdent un poc sa tranquil•litat, ja no es pot deixar la porta oberta tranquil•lament. Anar a passar la vetllade a casa de qualque veí a l'hivern i anar a prendre la fresca al carrer o al Pla de I'Església havia acabat en 1'implantació massiva de la televisió.
Però Llucmassanes té ganxo, cada vegada és més la gent que hi vol viure, les cases pugen de preu i es torna molt difícil el poder comprar una casa al poble. Canvia un poc el seu aspecte, les parets dels horts augmenten d'altura, es planta "seto", es posa bruc, la gent es tanca dins ca seva, de viure obert cap al carrer es passa a viure cap a dins de casa, la gent vol intimitat i tranquil•litat; fets que troba a Llucmassanes.
Baix es meu punt de vista, com es veu, ha evolucionat; però crec que dins aquesta evolució ha conservat encara l'essencia de poble, els matins quan vas a la botiga a cercar el pa encara et saludes en tothom i si no tens pressa pots xerrar una estona amb en "Xec Malagarba", en "Biel de sa Botiga", en "Rafel de Llucmassanes Gran" o en "Toni Atienza" (per cert ex alumne meu).
Com els que jo anomenaria "Los últimos de Filipinas": en "Biel de se Botiga", en "Plácido de Llucmassanes Gran" i en "José de Tornalti Nou", encara conserven un poc aquella tradició pagesa de Llucmassanes.
Pel poble encara veus els al-lots que van en bicicleta, estan asseguts pels escalons de I'església o que juguen a básquet o futbol per la pista, poden anar tots sols pel carrer, aixó val molt.
Crec que aquesta evolució que ha fet llucmassanes ha estat positiva, s'ha anat adaptant a les situacions de la vida moderna, peró ha conservat trets molt importants d'aquell Llucmassanes que molts recordam. Crec que molt de mérit de que s'hagi mantingut aquest equilibri, el té l'associació de veins que ha anat vigilant perqué Llucmassasnes tingui una evolució correcta .
Pens que Llucmassanes hauria de seguir aquest ritme i aspirar a ser un poble Intel.ligent, i qué podrien dir que és un poble intel-ligent? La resposta seria: el que ofereix als seus habitants una bona qualitat de vida.
Seguiu així per a aconseguir deixar aquest poble Intel.ligent als nostres f ills i que ells segueixin evolucionant, sense perdre el control, per deixar-lo al seus fills i que sigui així per molts d'anys.
Bé, i no voldria que entre records, enyorances, reflexions i altres herbes, deixés de parlar del que en
teoría ens ha reunit aquí: les festes patronals de Sant Gaieta del 2.007.
Peró encara vos vull enredar dos minuts més per recordar aquelles festes de Llucmassanes en les que els fets principals eren les celebracions religioses, es ball en es Pla el dissabte vespre, el ball des vermut el
diumenges al migdia, on menjaven aquelles tapes de panxa i pilotes que feia "n'América", sa dona den "Bili Pelut", que obria el "Cassinet" per les festes, es ball del diumenge vespre, es focs i es dilluns pel capvespre jocs pels al•lots.
Després en "Xec des Pla" i na "Pili de sa Botiga" varen començar amb els cavalls, prest també hi vaig estar enredat jo, es veu que la tradició familiar estira.
Avui els cavalls han esdevingut els protagonistes de les festes a Llucmassanes i a tota Menorca. El seu ressó ha traspassat les fronteres de l’illa fa que malta gent vengui de fora per veure els cavalls, sigui a Sant Joan o a qualsevol poble de Menorca .
Cam a pregoner us convit a participar dels actes programats per celebrar Sant Gaietá. Que us sapiguem divertir i gaudir d'aquestes festes.
Coneixement amb la pomada.
Llucmassaneres, llucmassaners us anuncii que començen les festes patronals de Sant Gaietá 2.007
Molts d’anys a totes i tots i moltes gràcies
Visca Llucmassanes. 29-Juliol-2007
